Dimecres, 24 De Maig De 2017
Carretera de Lleida, 21, Organyà - 25794
Telèfon: 973383007 Fax: 973383536

HOMILIES

21/05/2014

HOMILIA 2011


Escrita per Mn. Manuel Pal


REFLEXIÓ GENERAL SOBRE LES HOMILIES
I APUNT HOMILÈTIC SOBRE LA 1a DORGANYÀ

Manuel Pal i Casanovas

 

Benvolguts germanes i germans.

Deixeu-me començar amb aquestes paraules més pròpies daquest lloc on tots som acollits com a fills, més o menys fidels, del mateix Pare. Permeteu que mestalviï, doncs, la llista de tractaments que correspondria bé a la dignitat de molts dels aquí presents: autoritats religioses i civils, membres de la comissió de festes, il·lustres invitats i amics nombrosos.

He de dir-vos que mhe sentit indigament honorat en rebre la invitació per a parlar-vos avui i aquí. Però mha fet rumiar molt. Què podré aportar després de sentir als anys veus més poderoses?... La diversificació que vau fer darrerament entre els parlaments de caràcter literari i cultural, fets en un espai públic, i les comunicacions a linterior del temple de Santa Maria, mha donat una mica més de llum. Perquè tot plegat honorem uns textos cèlebres que per una banda són la primera manifestació literària extensa de la nostra llengua i per laltra són unes homilies litúrgiques que es proclamaren justament en aquest recinte.

I voldria remarcar especialment això. I és que una homilia és una homilia. Jo mateix, el 2003, havia titulat breu homilia laica un poema en honor dOrganyà i de les homilies. Però ara entenc que hauríem de ser tots ben respectuosos amb els noms. Sabem que avui de qualsevol cosa es diu qualsevol cosa. I no. Des dAristòtil hem après a ser rigorosos. En lescolàstica, quan es tractava un tema, el primer que es feia era definir bé les notiones i els termes. I això aclaria ja moltes coses. Doncs jo us parlaré daquest gènere literari i cultural que es diu HOMILIA.

I

Homilia és un terme que ve del grec, que vol dir conversació i que Sant Agustí tradueix per tractatus o sermó. El terme prengué en làmbit religiós, ja en els primers segles del cristianisme, un sentit pròpiament eclesiàstic i litúrgic. En limportant Nuevo diccionario litúrgico, dEdicions Paulines, 1987, hi ha una extensa exposició daquest tema per De la Torre. El diccionari de lIEC la defineix bé: Prèdica que es fa al poble per explicar un fragment bíblic llegit dins la celebració litúrgica catòlica. Caldria afegir-hi: feta per un ministre autoritzat.

En la seva concreció històrica hi ha una multiforme varietat dhomilies. Totes coincideixen, però, en ser un comentari pietós exhortatiu en un context litúrgic. Podríem dir que el mateix Jesús va fer a la sinagoga de Natzaret una mini-homilia en comentar i explicar les paraules del profeta Isaies, 11. El resultat, però, no va ser gaire exitós.

Dels Sants Pares i Doctors de lEsglésia, del s. IV al XIII, shan conservat llargues i admirables exposicions homilètiques. Els fidels no tenien presses i els plaïa sentir-se ben adoctrinats. Es podrien qualificar com a grans catequesis. Així serien els comentaris dOrígens (200 homilies), de Gregori Magne (600), de Joan Crisòstom, de Sant Agustí, de Cesari dArles que publicà els primers conjunts homiliaris per a preveres en el s. VI, de Sant Antoni de Pàdua s. XIII, etc, etc. A vegades es comentava tot levangeli del dia, o una de les lectures dels apòstols o profetes, o només algun verset... Tots miraven, però, a suscitar en els oients un acte de fe, una pregària íntima que convergia i sexpressava en els textos posteiors de la Santa Missa, en els silencis, en els cants, en ladoració, en la lloança, en les peticions...

En el transcurs dels segles havien degenerat a vegades en peces oratòries solemnes, de caràcter teològico-moral, que fins i tot se superposaven a lacció litúrgica pròpiament dita; el celebrant feia leucaristia i el predicador anava exposant, des de la trona, el seu tema. A la Seu es predicava així i es publicaren unes notables homilies anomenades de actualidad escrites pel Dr. Codina i Canals.

El Concili Vaticà II va voler, com en tantes altres coses, tornar a les fonts també en el camp homilètic. I ordenacions posteriors han donat normes concretes. Però no sempre és fàcil aconseguir fer una homilia com cal. Jo mateix fa més de 50 anys que en faig, i amb una mitjana de tres per cada festa. I no sempre nestic satisfet. El 1956, a Pobla de Segur, em feia un guió i el desenrotllava en tres celebracions distintes, cada vegada amb termes més precisos. Lendemà ho posava per escrit i sempre hi trobava mancances, o per una exposició massa enrevessada, massa llarga, o poc adaptada als oients concrets...

En aquest sentit, em va fer pensar molt una resposta que el 1967 va fer, en una cèlebre entrevista a la TV francesa, el gran escriptor François Mauriac. Va confessar ben explícitament la seva catolicitat. I el periodista li diu: Però a vostè, tan culte, quines coses lhan fet sofrir més a lEsglésia? I ell respongué, ràpid: Les homilies dels capellans. Ell no mancava mai, fos on fos, a la missa del diumenge. I es podia endevinar tot el que volia dir.

Però hi ha homilies i homilies. A vegades poden semblar un míting polític, o un cant eteri que no toca de peus a terra. Les circumstàncies poden també, en algun moment, donar una projecció social extraordinària a alguna homilia concreta. Recordo la que va fer el cardenal Tarancón en la missa de coronació del rei Joan Carles, retransmesa per TVE. Un bon sagristà de Ponts, que lhavia seguida, em digué unes hores després: Quina homàlia (sic) li ha f.!

En el que més sovint potser es peca és en lextensió de les homilies. No es tracta de fer una classe o una conferència! No ha de trencar el ritme duna celebració. Una homilia que passi dels sis o set minuts ja és abús per als oients actuals, acostumats a la TV, ràdio, etc., a intervencions més curtes. Tampoc no cal que ho siguin tant, de curta, com la daquell rector en un dia de festa major: Gent de Montenartró, de molta teca i poc sermó, feu el bé i no feu el mal, cap altre sermó no us cal. En unes sessions sobre dinàmica de grups al CEP de Barcelona, lany 1969, féiem unes pràctiques cronometrades dexposar en tres minuts un tema concret. Alguns sen sortien bé. Altres no lhavien encetat encara... Jo puc dir una anècdota curiosa. A Bellcaire dUrgell, lany 1970 (?), vaig fer una brevíssima monició abans de llegir, el més bé que vaig poder, tot el llarg evangeli de Joan sobre la Samaritana en el seu encontre amb Jesús. En acabar, els dic: Ara pensem-hi tots dos minuts en silenci. En sortir de missa se matansa lAndreuet i em fa: Mossèn, quina homilia, avui! I era justament el dia que no nhavia fet! Cadascú shavia fet lhomilia en el seu cor. No se mha oblidat més.

Bé, potser que acabi aquesta llarga introducció. I passi a fer el que tots espereu: una homilia concreta. Miraré de fer-la curta, com crec que cal fer sempre. I la faré en record i homenatge a la primera homilia que tenim en els cèlebres textos que avui honorem. Per cert que totes les sis homilies conservades són breus i substancioses. Es creu que eren transcripcions o traduccions dalgun text provinent de la Provença o de Tortosa... Avui dia també molts utilitzen textos recollits en internet o en papers escrits per uns i altres. Però jo no mimagino Sant Francesc dAssís llegint un sermó manllevat a un altre. Cal, si es pot, que el propi cor sexpressi. Les primeres homilies que vaig sentir, quan tenia nou anys, eren una breu lectura duns textos publicats oficialment per a les grans festivitats anyals. A Mn. Joaquim Antoni, a Artedó, li feien un bon servei.

II

Comencem, doncs, per oir el que devien escoltar a la Col·legiata de Santa Maria dOrganyà en aquell diumenge de finals del s. XII.

Lector: Lectura de la carta primera de St. Pau als cristians de Corint. (c.13)

Ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt. Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, no passaria de ser com les campanes que toquen o els címbals que dringuen. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de tot i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res... El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no salegra de la mentida, sinó que troba el goig de la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. Lamor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües sacabarà, que el do de conèixer també serà inútil... Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall, després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat, després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant subsisteixen la fe, lesperança, lamor, tots tres, però lamor és el més gran.

Paraula de Déu.

 

HOMILIA

La meva davui haurà de ser més curta que la del nostre autor del s. XII. Com a primera de les sis que shan conservat, suposa un bon frontispici. Parlar del cristianisme, encara que a Nietszche no li agradés, és parlar de lamor. Un seu deixeble postmodern, el filòsof Vàttimo, ho ha entès millor. Estimeu-vos els uns als altres digué el mateix Jesús. En això coneixeran que sou deixebles meus. Si els cristians ho haguéssim sabut fer sempre! El mateix St. Pau, que sabia de què parlava, digué: Estimar és tot.

En semtim tots molts, de timbals que sonen i platerets que dringuen. La cultura moderna és ben sorollosa i brillant. La ciència, la tècnica i lart actuals són enlluernadors. Un bé de Déu si els utilitzéssim per al bé. Però si el corc de legoïsme shi posa, mireu què en surt. Indústries per a larmament, atropellament de lecologia i de la vida humana, fallides financeres, abús dels poderosos, guerres i odis... On anirem a parar? No cal creure en el diable perquè de dimonis en trobem per tot arreu. De Sartres, Ciorans, Bernards i nihilistes variadíssims no ens en calen més. DHitlers i Stalins tampoc.

Sembla una sortida ingènua. Però la paraula de St. Pau en diem paraula de Déu ens dóna una clau per a sortir del laberint. Individualment i social només hi ha un acompliment feliç. Lexperiència universal ens ho diu. Lamor ho és tot. St. Joan diu que Déu és amor. I lhome, fet a semblança seva, també és amor.

Amb aquestes paraules, que es podrien allargar molt i molt, acabo lhomilia. A vegades es fan homilies dialogades. Fa molts anys vaig veure com un capellà francès la feia tot caminant entre els fiels i parlant amb ells. Sempre ho he recordat. En grups petits això és molt fructuós i satisfactori. Aquí no ens és tan fàcil. Però si algú em vol fer alguna observació o pregunta, estaré molt content de respondre-la.

Abans, però, dacabar del tot, voldria afegir un breu apèndix. Unschol·lion, en deien els escolàstics. Fora de tema no obstant. Seran unes paraules sobre Organyà. Si fou el bressol de la nostra llengua escrita, també nha tingut i té eximis cultivadors: Josep Grau, Joan Graell, etc. Sobretot vull recordar-ne un: en Josep M. Espar i Tressens. Em sembla que la seva obra no és prou coneguda. Jo el vaig admirar molt de jove i continuo admirant-lo. Per què no sediten les seves poesies completes? És una assigantura pendent. Jo li he fet fa dies dos sonets i amb la lectura de lúltim posaré fi a aquesta comunicació.

JOSEP ESPAR I TRESSENS

En fosca nit guardàreu la paraula,
flama de fe, al gresol de la llanterna.
Màgic el verb, la claredat interna
els cors irradiava en la gran aula.

Des dOrganyà, les vives homilies
us foren llum en tots vostres camins.
La pols traguéreu de vells pergamins,
seguint-ne sendes fins als nostres dies.

Rams deslligats, a les vostres boïgues
collíreu saborós, vivent esplet;
més dolços mots que les més dolces figues

penjàreu de les branques del sonet.
Ja és hora que per vós les veus amigues
salcin a cor. Justícia no us hem fet!


Informació addicional :


Cercador

Ajuntament
Totes les administracions

Destacats

Mapa Web